Jesús Hernández Tomás

Infotaula de personaJesús Hernández Tomás

(1936) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1907 Modifica el valor a Wikidata
Múrcia (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort11 gener 1971 Modifica el valor a Wikidata (63/64 anys)
Ciutat de Mèxic Modifica el valor a Wikidata
Ministre d'Instrucció Pública i Sanitat
17 maig 1937 – 5 abril 1938
← Frederica Montseny i Mañé – Segundo Blanco González →
Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts
4 setembre 1936 – 17 maig 1937
← Francisco Barnés Salinas
Diputat a les Corts republicanes

29 febrer 1936 – 2 febrer 1939
Legislatura: tercera legislatura de la Segona República Espanyola

Circumscripció electoral: Còrdova
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatEspanyola
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, pintor, recader Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista d'Espanya (1921–1944) Modifica el valor a Wikidata

Jesús Hernández Tomás (Múrcia, 1907 – Ciutat de Mèxic, 11 de gener de 1971) va ser un polític comunista espanyol que va arribar a ser Ministre d'Educació i Ministre de Sanitat durant la Guerra Civil espanyola.

Biografia

De petit es va traslladar amb la seva família a Biscaia, afiliant-se als 9 anys a les Joventuts Socialistes d'Espanya (JSE). Als catorze anys va participar en la fundació del Partit Comunista d'Espanya, en el qual fou un dels militants més actius del nucli biscaí. Als quinze era membre de l'escorta personal del secretari general del Partit, Óscar Pérez Solís. Al cap de poc, va participar en un atemptat, frustrat, contra el dirigent socialista Indalecio Prieto.

En 1930 va ser escollit membre de Comitè Central del PCE, raó per la qual en 1931 va ser enviat a Moscou per completar la seva formació política, on va romandre fins a 1933, any en què va participar en les reunions de la Komintern. Al seu retorn a Espanya va ser nomenat membre del Comitè Executiu del Partit. Des de 1936 es va fer càrrec de la direcció de l'òrgan del partit Mundo Obrero.

A les eleccions generals espanyoles de 1936 fou elegit diputat per la província de Còrdova en les llistes del Front Popular. Durant la Guerra Civil va ser un dels ministres comunistes als governs de Largo Caballero i Negrín (Instrucció Pública i Belles arts). Sent ministre en el gabinet Negrín, va dur a terme una intensa campanya de premsa contra el llavors ministre de Defensa Nacional, Indalecio Prieto, usant el pseudònim de Juan Ventura, fins que va aconseguir el seu cessament (març de 1938), la qual cosa va portar aparellat també el seu. Com a ministre va impulsar les denominades Milícies de la Cultura —per a l'alfabetització de milicians i soldats— i va potenciar el servei radiofònic de l'Altavoz del Frente —dirigit als combatents combinant propaganda i entreteniment. Posteriorment va ser nomenat comissari polític de l'exèrcit republicà de la zona Centro-Sud, i fou un ardent defensor de la resistència a ultrança.

Després del cop d'estat de Casado va ser dels contraris a la rendició, romanent a València. Malgrat l'oposició de Palmiro Togliatti, amb Pedro Checa i Jesús Larrañaga va organitzar la direcció del PCE que hauria de passar a la clandestinitat després de la victòria franquista. Finalment va aconseguir sortir del país, fou un dels últims dirigents del PCE a fer-ho.

El 1939 s'exilià primer a Orà (Algèria) i després a la Unió Soviètica, on hi fou el representant del PCE a la Komintern i es preocupà per la precària situació dels refugiats espanyols. A la mort del secretari general José Díaz Ramos es va enfrontar amb Dolores Ibárruri per ocupar el càrrec, però el 1943 fou enviat a Mèxic per a intentar treure de la presó Ramon Mercader, l'assassí de Lev Trotski, i el 1944 fou expulsat del partit sota l'acusació de dur a terme activitats antisoviètiques.

Un cop expulsat del partit, va intentar formar el seu grup propi, el Moviment Comunista d'Oposició. Quan Josip Broz Tito va trencar amb Stalin el 1948, Hernández li va donar suport. El 1954 es traslladà a Belgrad i formà el Partit Nacional Comunista Espanyol. Després fou nomenat assessor a l'ambaixada iugoslava a Mèxic, on hi va treballar fins a la seva mort. Va publicar una autobiografia en la qual plasmava les seves divergències i enfrontaments amb els dirigents del PCE, Yo fui un ministro de Stalin (1953).

Bibliografia

  • Hernández, Fernando. «Jesús Hernández». Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores. [Consulta: 4 abril 2013].
  • Hernández Sánchez, Fernando. «Pistolero, ministro, espía y renegado». Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores. [Consulta: 4 abril 2013].

Enllaços externs

  • Biografia de Jesús Hernández a la Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores
  • Pistolero, ministro, espía y renegado (una aproximación a la controvertida biografía del dirigente comunista Jesús Hernández, 1907-1971), per Fernando Hernández Sánchez.
  • Jesús Hernández, ministro en la Guerra Civil, disidente en el exilio (1939-1956). Introducció al llibre "Comunistas sin partido. Jesús Hernández, ministro en la Guerra Civil, disidente en el exilio", de Fernando Hernández Sánchez. Editorial Raíces (2007).
  • Obras de Jesús Hernández. Inclou la conferència "L'URSS en la guerra del pueblo español" impartida per Hernández a l'Escola Superior de Quadres del Partit Comunista Iugoslau el 1952, que conté les línies mestres de Yo fui un ministro de Stalin.
  • El orgullo de sentirnos españoles.Edició crítica d'aquest opuscle de Jesús Hernández.


Càrrecs públics
Precedit per:
Francisco Barnés Salinas
Ministre d'Instrucció Pública

1936 - 1938
Succeït per:
Segundo Blanco
  • Vegeu aquesta plantilla
Tercer Govern de Guerra de la II República (4 de setembre de 1936 – 4 de novembre de 1936)
President de la República
President de govern
Ministres
Julio Álvarez del Vayo (PSOE) estatMariano Ruiz-Funes García (IR) justíciaJosep Tomàs i Piera (ERC) treball i sanitatFrancisco Largo Caballero (PSOE) guerraIndalecio Prieto (PSOE) marinaJuan Negrín López (PSOE) hisendaÁngel Galarza Gago (PSOE) governació • Jesús Hernández Tomás (PCE) instrucció públicaJuli Just Jimeno (IR) Obres públiquesAnastasio de Gracia Villarrubia (PSOE) indústria i comerçVicente Uribe Galdeano (PCE) agriculturaBernardo Giner de los Ríos García (UR) comunicacionsJosé Giral Pereira (IR), Manuel de Irujo Ollo (PNV) sense cartera
(← II GUERRA) Govern anterior •••• Govern següent (← IV GUERRA)
  • Vegeu aquesta plantilla
Quart Govern de Guerra de la II República (4 de novembre de 1936 – 16 de maig de 1937)
President de la República
President de govern
Ministres
Julio Álvarez del Vayo (PSOE) estatJoan Garcia Oliver (CNT) justíciaFrederica Montseny i Mañé (CNT) sanitatJuan López Sánchez (CNT) comerçÁngel Galarza Gago (PSOE) governacióFrancisco Largo Caballero (PSOE) guerraIndalecio Prieto (PSOE) marina • Jesús Hernández Tomás (PCE) instrucció públicaJuli Just Jimeno (IR) Obres públiquesJoan Peiró i Belis (CNT) indústria i comerçAnastasio de Gracia Villarrubia (PSOE) treballVicente Uribe Galdeano (PCE) agriculturaBernardo Giner de los Ríos García (UR) comunicacionsCarlos Esplá Rizo (IR) • José Giral Pereira (IR), Manuel de Irujo Ollo (PNV), Jaume Aiguader i Miró (ERC) sense cartera
(← III GUERRA) Govern anterior •••• Govern següent (← V GUERRA)
  • Vegeu aquesta plantilla
Cinquè Govern de Guerra de la II República (16 de maig de 1937 – 5 d'abril de 1938)
President de la República
President de govern
Ministres
José Giral Pereira (IR) estatManuel de Irujo Ollo (PNV)/Mariano Ansó (IR) justíciaIndalecio Prieto (PSOE) defensaJuan Negrín López (PSOE) hisenda i economiaJulián Zugazagoitia Mendieta (PSOE) governació • Jesús Hernández Tomás (PCE) instrucció públicaBernardo Giner de los Ríos García (UR) obres públiquesJaume Aiguader i Miró (ERC)/Josep Moix i Regàs (PSUC) treballVicente Uribe Galdeano (PCE) agricultura
(← IV GUERRA) Govern anterior •••• Govern següent (← VI GUERRA)
Registres d'autoritat